miércoles, 22 de diciembre de 2010
Malalties associades amb la musicoteràpia
Musicoterapia
De Wikipedia, l'enciclopèdia lliure
La musicoterapia és l'ús de la música i/o els seus elements musicals (so, ritme, melodia i harmonia) realitzada per un musicoterapeuta qualificat amb un pacient o grup, en un procés creat per facilitar, promoure la comunicació, les relacions, l'aprenentatge, el moviment, l'expressió, l'organització i altres objectius terapèutics rellevants, per així satisfer les necessitats físiques, emocionals, mentals, socials i cognitives. La musicoterapia té com a fi desenvolupar potencials i/o restaurar les funcions de l'individu de manera tal que aquest pugui aconseguir una millor integració intra i/o interpersonal i conseqüentment una millor qualitat de vida a través de la prevenció, rehabilitació i tractament.
Actualment la musicoterapia com a disciplina de Salut s'ha estès al voltant del món. Fins a l'actualitat, s'han desenvolupat carreres de grau i post-grau en: Europa (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Itàlia, França, Hongria, Polònia, Regne Unit, Espanya i Israel); Àsia i Oceania (Korea, Taiwan, Finlàndia i Austràlia) i el Continent Americà (Estats Units, Canadà, Brasil, Cuba, Puerto Rico, Veneçuela, Uruguai, Perú, Argentina, Mèxic i Xile)
La musicoterapia es desenvolupa professionalment tant en l'àmbit públic com a privat, en abordatges tant grupales com a individuals. Les metodologies de treball varien d'acord a la població i a les escoles i constructos teòrics que fonamentin el quefer del musicoterapeuta.
Algun dels teòrics més importants en la història de la musicoterapia són: Rolando Benenzon, Juliette Alvin, Ruth Fridman, Kenneth Bruscia, Mary Priestley, Even Ruud, Paul Nordorff i Clive Robbins, Patxi del Camp, Lia Rejane Mendes Barcellos, Diego Schapira, Marly Chagas, Rubén Gallardo, Patricia Pellizari, Patricia Sabatella, Brynjulf Stige, Ronaldo Millecco, Mercedes Pavlicevic
De Wikipedia, l'enciclopèdia lliure
La musicoterapia és l'ús de la música i/o els seus elements musicals (so, ritme, melodia i harmonia) realitzada per un musicoterapeuta qualificat amb un pacient o grup, en un procés creat per facilitar, promoure la comunicació, les relacions, l'aprenentatge, el moviment, l'expressió, l'organització i altres objectius terapèutics rellevants, per així satisfer les necessitats físiques, emocionals, mentals, socials i cognitives. La musicoterapia té com a fi desenvolupar potencials i/o restaurar les funcions de l'individu de manera tal que aquest pugui aconseguir una millor integració intra i/o interpersonal i conseqüentment una millor qualitat de vida a través de la prevenció, rehabilitació i tractament.
Actualment la musicoterapia com a disciplina de Salut s'ha estès al voltant del món. Fins a l'actualitat, s'han desenvolupat carreres de grau i post-grau en: Europa (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Itàlia, França, Hongria, Polònia, Regne Unit, Espanya i Israel); Àsia i Oceania (Korea, Taiwan, Finlàndia i Austràlia) i el Continent Americà (Estats Units, Canadà, Brasil, Cuba, Puerto Rico, Veneçuela, Uruguai, Perú, Argentina, Mèxic i Xile)
La musicoterapia es desenvolupa professionalment tant en l'àmbit públic com a privat, en abordatges tant grupales com a individuals. Les metodologies de treball varien d'acord a la població i a les escoles i constructos teòrics que fonamentin el quefer del musicoterapeuta.
Algun dels teòrics més importants en la història de la musicoterapia són: Rolando Benenzon, Juliette Alvin, Ruth Fridman, Kenneth Bruscia, Mary Priestley, Even Ruud, Paul Nordorff i Clive Robbins, Patxi del Camp, Lia Rejane Mendes Barcellos, Diego Schapira, Marly Chagas, Rubén Gallardo, Patricia Pellizari, Patricia Sabatella, Brynjulf Stige, Ronaldo Millecco, Mercedes Pavlicevic
jueves, 16 de diciembre de 2010
QUE ES LA MUSICATERAPIA
La musicoteràpia és l'ús de la música (del seu so, ritme, harmonia, melodia…) amb la finalitat de prevenir el deteriorament de la salut o d'ajudar a la millora de l'organisme. A vegades es distingix de la sonoteràpia. Es troba vinculada a la psicologia i, més concretament, amb el psicodrama. També se la pot vincular amb la pedagogia i, dins d'aquesta, amb la logopèdia.
La musicoteràpia partix del fet constatat per qualsevol del plaer, benestar, tranquilitat i altres efectes emocionals agradables que proporciona la música. Un exemple il·lustratiu al respecte, serien les cançons de bressol que les mares canten als fills per donar-los benestar i tranquilitat i que es puguen dormir. A partir d'aquí, la musicoteràpia investiga i intenta descobrir solucions acusmàtiques per tal de millorar la nostra salut de manera diferenciada d'altres solucions terapèutiques convencionals.
La musicoteràpia partix del fet constatat per qualsevol del plaer, benestar, tranquilitat i altres efectes emocionals agradables que proporciona la música. Un exemple il·lustratiu al respecte, serien les cançons de bressol que les mares canten als fills per donar-los benestar i tranquilitat i que es puguen dormir. A partir d'aquí, la musicoteràpia investiga i intenta descobrir solucions acusmàtiques per tal de millorar la nostra salut de manera diferenciada d'altres solucions terapèutiques convencionals.
COM ES MESURA L´ACUSTICA
El decibel és una unitat logarítmica de mesura que expressa la magnitud d'una ... (per exemple, l'acústica i electrònica ) i altres disciplines. ...
QUE ES LA CONTAMINACIÓ ACUSTICA
La contaminació acústica és la contaminació que altera les condicions de so normals del medi ambient en una determinada zona. El terme fa referència al soroll (entès com a so excessiu i molest) provocat per les activitats humanes (trànsit, indústries, locals d'oci, ...) i que produeix efectes negatius sobre la salut auditiva, física i mental de les persones. Si bé el soroll no s'acumula, trasllada o manté en el temps com les altres contaminacions, també pot causar grans danys en la qualitat de vida de les persones si no es controla.
Un informe de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), considera els 50 dBa, com el límit superior desitjable. A Espanya, s'establix com a nivell de confort acústic els 55 dBa. Per damunt d'este nivell, el so resulta perniciós per al descans i la comunicació.
Segons estudis de la Unió Europea en 2005, 80 milions de persones estan exposats diàriament a nivells de soroll ambiental superiors a 65 dBa i altres 170 milions ho estan a nivells ens 55-65 dBa
Un informe de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), considera els 50 dBa, com el límit superior desitjable. A Espanya, s'establix com a nivell de confort acústic els 55 dBa. Per damunt d'este nivell, el so resulta perniciós per al descans i la comunicació.
Segons estudis de la Unió Europea en 2005, 80 milions de persones estan exposats diàriament a nivells de soroll ambiental superiors a 65 dBa i altres 170 milions ho estan a nivells ens 55-65 dBa
L’orella humana: pavelló, timpà, nervi auditiu, cervell..
Anatomia de l'orella humanaL'orella és l'òrgan dels animals que permet de detectar les vibracions produïdes en el medi, tant si aquest és fluid com sòlid.[1] Allò que pertany a l'orella és òtic. Allò que és dins o s'origina dins l'orella es diu que és entòtic, especialment si es refereix als sorolls produïts dins l'aparell auditiu.
L'orella conforma els òrgans d'equilibri (Sistema vestibular) i de l'audició (Sistema auditiu, cocretament el sistema auditiu perifèric que es complementa amb el Sistema auditiu central)
És un òrgan que és molt desenvolupat principalment en els mamífers inferiors terrestres i aquàtics, com és el cas dels felins i els grans cetacis[2][3] en els quals, gràcies a llur evolució fisiològica i anatòmica, s'han desenvolupat receptors mecànics especialitzats en el sentit de l'equilibri i l'oïda. En el cas de l'ésser humà aquesta evolució no és pas tan desenvolupada.
L'estudi histològic i anatòmic de l'orella en delimita tres parts: orella externa, orella mitjana i orella interna.
L'orella conforma els òrgans d'equilibri (Sistema vestibular) i de l'audició (Sistema auditiu, cocretament el sistema auditiu perifèric que es complementa amb el Sistema auditiu central)
És un òrgan que és molt desenvolupat principalment en els mamífers inferiors terrestres i aquàtics, com és el cas dels felins i els grans cetacis[2][3] en els quals, gràcies a llur evolució fisiològica i anatòmica, s'han desenvolupat receptors mecànics especialitzats en el sentit de l'equilibri i l'oïda. En el cas de l'ésser humà aquesta evolució no és pas tan desenvolupada.
L'estudi histològic i anatòmic de l'orella en delimita tres parts: orella externa, orella mitjana i orella interna.
Esquema de comunicació: so, medi, receptor.
La comunicació és l'intercanvi d'informació entre subjectes o objectes. Des d'aquest punt de vista, la comunicació inclou temes tècnics, com la telecomunicació, i socials, com ara el periodisme, la publicitat, l'audiovisual i els mitjans de comunicació de masses. La competència comunicativa és la capacitat de transmetre amb èxit un missatge usant el mitjà adequat i d'entendre els que altres emeten. El terme comunicació també s'usa sovint en el sentit de transport com, per exemple, la comunicació entre dues ciutats mitjançant el tren.
Dins de les ciències socials, la comunicació és un camp d'estudi que tracta d'explicar com es realitzen els intercanvis comunicatius i com aquests intercanvis afecten a la societat. És a dir, investiga el conjunt de principis, conceptes i regularitats que serveixen de base a l'estudi de la comunicació com a procés social.
Dins de les ciències socials, la comunicació és un camp d'estudi que tracta d'explicar com es realitzen els intercanvis comunicatius i com aquests intercanvis afecten a la societat. És a dir, investiga el conjunt de principis, conceptes i regularitats que serveixen de base a l'estudi de la comunicació com a procés social.
QUE ES LA ACUSTICA
La acústica és la branca de la física que estudia el so, que és una ona mecànica que es propaga a través de la matèria, bé sigui en estat gasós, líquid o sòlid, perquè el so no es propaga en el buit.
A efectes pràctics l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció del so.
A efectes pràctics l'acústica estudia la producció, transmissió, emmagatzematge, percepció o reproducció del so.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)